Pensant en els altres!

Aquest magnífic reportatge és un càntic a la vida que ensenya l'art de viure.

És una mica llarg però val la pena! 

Primera part:

Segona part:

Tercera part:

Quarta part:

Quinta part:

Reflexe la brillant tasca educativa de Toshiro Kanamori un enamorat de la seva feina que, amb una “envejable” actitud d'equilibri entre democràcia i autoritat, intenta fer possible l'aprenentatge, la diversió i la construcció d'uns forts vincles afectius.

Toshiro vol fer entendre als infants que tan sols tenim una vida i el més important és que la visquem amb felicitat i alegria. Així, el seu objectiu es centra en què els infants aprenguin les claus per ser feliços, que aprenguin a pensar en els altres de debò.

Per treballar la construcció dels lligams Toshiro utilitza el quadern de les cartes. És un quadern on els infants expressen els seus pensaments i posteriorment els comparteixen. A través d'aquests, es treballen infinitat de sentiments que, avui dia, malauradament permaneixen una mica en l'oblit: la tristesa, el dol, l'alegria, el perdó, l'arrepentiment, la fermesa, la gratitud, l'ajuda, l'empatia...

Una frase que m'ha encantat d'aquest documental és que “hem de deixar que la gent visqui en el nostre cor” . D'aquesta manera creerem un lligam que farà permanèixer per sempre més a qui hi entra.

A mi personalment, des de l'escola m'han educat per amagar les llàgrimes i per resoldre en la intimitat els conflictes personals. Tot i això, m'han explicat que he de ser sincera, que he de demanar perdò quan m'equivoco, que he de donar les gràcies a qui m'ajuda, que he d'estimar... però em pregunto: Qui s'ha preocupat per treballar perquè tots aquests valors no es quedin en simples paraules? Qui m'ha educat per escoltar el meu cor? I per escoltar als altres? Qui m'ha ensenyat que és això d'estimar?...paraules i paraules que de vegades es contradiuen amb el quefer diari!

Avui dia, vivim accelerats i centrats en el “TENIR” per la qual cosa no dediquem temps a escoltar-nos i escoltar als demés, a reflexionar sobre els nostres actes, a expressar amb plena sinceritat els nostres sentiments i pensaments, a ser afectuosos, a ajudar, A SER PERSONES...! Per això la HUMANITAT, L'EMPATIA i la SINCERITAT d'aquests infants de tan sols 10 anys m'ha impressionat!

Un altre aspecte que m'ha sobtat és el contacte físic que el professor estableix amb els infants. Pensant en la meva trajectòria educativa no recordo que cap educador em m'abrases o m'acaricies en els moments en què ho necessitava...i que hi ha més meravellós en la vida que et demostrin afecte? Tal com diu Maturana en el seu llibre Biología del amor y el Origen de lo Humano: “Las manos humanas son más que instrumentos de manipulación, son órganos de carícias” . És a dir, les mans no tan sols serveixen per experimentar i treballar sinó que principalment, com a èssers humans que som, les MANS SÓN EINES per ESTIMAR, per demostrar afecte.