Comentari d'un reportatge fascinant
M'agradaria comentar un magnífic reportatge que varem veure l'altre dia a l'universitat. És un reportatge del programa “30 minuts” que es diu “Mònica, un món a la mà” i que malauradament no puc penjar perquè no el trobo enlloc.
El reportatge explica una mica la vida de la Mònica, una noia catalana amb una deficiència visual (des que tenia 1 any) i auditiva (des que tenia sis anys).
He de dir, que en un primer moment, pensant en els obstacles que la Mònica deu haver passat, m'ha invaït una sensació de pena. Aquesta sensació, ha desaparegut en uns instants convertint-se en admiració.
Realment, no m'havia parat a pensar en com és la vida d'una persona amb aquestes circumstàncies i les dificultats que això comporta.
És impressionant la capacitat que té la Mònica per aprendre. Intento imaginar-me la seva manera d'associar el llenguatge a la realitat, una realitat sense color i sense soroll, però em resulta difícil. Amb això, i veient la seva increíble capacitat per desembolicar-se en el difícil camí de la vida, creix la meva admiració.
Admiro la seva força de voluntat, les seves ganes d'aprendre i de lluitar, el seu optimisme, la seva alegria, la seva sinceritat...crec que és un gran exemple a seguir.
En general, tenim tendència a queixar-nos constantment i a no valorar molts aspectes als que no donem importància. Cal que pensem i valorem molt més les coses bones que ens rodegen.
Un altre aspecte que m'agradaria destacar del reportatge, és la influència de l'entorn en les persones. Depenent de si aquest és positiu o no, una persona aconseguira avançar i desenvolupara al màxim les seves capacitats, cadascú dins de les seves possibilitats.
L'actitud dels pares de la Mònica ha estat decisiva en el seu desenvolupament, li han ofert estima, comprensió, ajuda (quan calia), alegria, afecte, tendresa, escolta, autonomia (dintre de les seves possibilitats)... També ha estat favorable l'actitud dels seus amics i dels seus professors que l'han tractada com el que és, una persona com una altre, una persona amb virtuds i defectes, amb capacitats i mancances...
Així, aquest entorn positiu, ha influenciat la personalitat de la Mònica convertint-la en una persona alegre, afectuosa, amb metes, amb ganes de gaudir de la vida, de superar els obstacles, d'aprendre...
Un exemple, que m'ha impactat és quan li pregunten a l'amiga de la Mònica què en treu de la seva relació amb la Mònica i, ella respon una amiga. Aquest fet, remarca que és acceptada i apreciada per la seva personalitat i no exclosa o etiquetada per les seves deficiències.
El reportatge mostra també l'efectivitat i la importància de la inclusió escolar ja que, tal com hem pogut observar, la Mònica ha après a treure el rendiment òptim de les seves capacitats gràcies a la seva voluntat, al seu entorn familiar i a l'escolarització a una centre educatiu ordinàri (i no a una escola especial) on es fa efectiva la inclusió a través de mètodes d'ensenyament flexibles, de la introducció dels mitjans i recursos necessàris, de l'adaptació... Ara bé, una fet que m'ha sorprès de l'escola és que la Mònica no pogues fer música i plàstica, ja que penso que ha demostrat en tot moment que pot fer el que es proposi, tot i que s'hagi d'adaptar a les seves necessitats.
Per concloure, crec que aquest meravellós reportatge no només evidencia la importància i la necessitat de fer efectiva la inclusió social i educativa sinó que reflexe que per sobre de qualsevol circumstància si hom vol, pot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada