Aquest enllaç que us deixo aqui penjat és un meravellos curtmetratge que reflexe la vida de Juan Mateo, una persona plena de generositat, il·lusió, alegria ... una persona que tot i les dificultats per les quals ha pogut passar s'accepta tal i com i és, que somia i veu la vida amb bons ulls!
som tauja from Borja Zausen on Vimeo.
La forma en què es narra el curtmetratge crec que es fa molta referència als sentits, a les emocions i als sentiments. Sembla com si es volgués emfatitzar que per
molt que Juan Mateo pateixi una discapacitat, és capaç d’emocionar-se, de sentir com el vent acaricia la seva pell, com el so de les
ones li recorden al seu poble... Suposo que això, és possible gràcies a que ha tingut un context favorable que l’ha estimulat i ajudat
quan ho ha necessitat i alhora l’han deixat desenvolupar-se
autònomament dintre de les seves possibilitats.
Hi ha un moment en què Juan Mateo expressa que li agradaria ser major per comprendre moltes coses i poder REGALAR ALS ALTRES la seva saviesa que penso que denota molta generositat! Tot seguit afirma que el millor és ser un mateix
i fer el seu propi camí, una manera d’afirmar que no s’ha de voler ser com
aquest o com aquell altre, sinó que hom s’ha d’acceptar tal i com és, i voler
ser un mateix.
He observat que parla de l’alegria com una potent
energia, un sentiment essencial i indispensable per viure. És com si aquesta fos
el motor
de la vida.
Penso, que avui dia potser pensem en l’alegria com si fos una meta a
aconseguir, és a dir, un estat que mitjançant una bona feina, un bon
sou...aconseguirem. D’aquesta manera, ens oblidem que el més important és viure feliçment, i gaudir del camí de la vida.
Penso que el curtmetratge també parla sobre les barreres arquitectòniques. Quan diu “Siempre he pensado que esa escalera es tan grande
porque lleva directa a las nubes” penso que està parlant metafòricament
ja que afirmar que l’escala arriba al cel és una manera de dir que ell no les
podrà pujar fins que la seva ànima s’alliberi del seu cos, és a dir, quan mori.
Malauradament, la societat d’avui dia, tot i que
s’han fet petits avenços, està plena d’impediments, de barreres
arquitectòniques que dificulten la vida a algunes persones, excloent-les així de
la societat.
També m’agradaria esmentar que quan diu que sent
que té molta sort de viure on viu ja que tota la gent del poble el somriu i
saben qui és, em fa pensar que possiblement quan passa pel nostre costat alguna
persona que considerem que sobresurt del que nosaltres considerem com a
“normal” la nostra cara ens delata expressant estranyesa, llàstima, pena... això
possiblement el fa sentir diferent. Tal com expressa Juan Mateo “Lo normal parece a veces diferente”. Però
em pregunto, qui diu que quelcom és diferent? Qui diu que és el normal? De vegades oblidem que tots i cada un de nosaltres
tenim característiques físiques, biològiques, psíquiques... diferents però
alhora formem part d’un tot, de l’espècie humana.
El problema doncs, és que la societat veu des
d’una perspectiva equivocada les diferències ja que aquestes no es veuen com
una font de riquesa sinó com a una manera de classificar la societat. Per tant,
cal veure les diferències com a normals, la diversitat
com a riquesa... d’aquesta manera s’avançarà cap a una inclusió
i integració total.
Esmentar també que m'ha transmes que no poder fer coses no significa que hagis de deixar de pensar en elles, la ment pot oferir-nos una nova manera de somiar, sentir, viatjar...no hem de deixar de somiar!!
També m’agrada molt quan afirma la meravella de
Pepet i Vanesa que esperen un fill. Diu que sempre seran, és a dir, el fet de
tenir un fill fa que mai desapareguis. Si mors, ells sempre et tindran present
en el seu pensament, l’amor en l'estat més pur...Genial!
Com a conclusió, m’agradaria dir que tots podem
aprendre alguna cosa, tots podem ensenyar alguna cosa, tots podem aprendre de
tots simplement cal que valorem a totes i cada una de les persones!